(L659) La casa de les belles adormides (1961)

Yasunari Kawabata – La casa de les belles adormides (1961)

El blog no ha estat gaire prolífic amb els autors japonesos. En aquesta ocasió us porto al Yasunari Kawabata (1899-1972) qui va ser premi Nobel de literatura l’any 1968. Potser la seva obra més coneguda a Occident sigui País de neu (1948) ja comentada.

Argument: el vell Eguchi té seixanta-set anys i anirà a una fonda on es rebut per una dona baixeta que li acompanya a una habitació de vuit tatamis on hi ha una bella adormida amb la qui passarà la nit i ella no es despertarà.

“El vent duia el so de l’hivern que s’apropava. Potser era aquella casa que li ho feia sentir, això, o potser era el cor cansat del mateix Eguchi. Fos com fos, amb la calor del braser n’hi havia prou per no tenir fred: aquella era una regió càlida. Les fulles no queien ni rodolaven per la força del vent. Eguchi havia arribat a la casa entrada la nit i per això no havia vist quin era el paisatge que l’envoltava, però feia olor de mar. Creuant el llindar de la porta d’entrada, hi havia un jardí ample en comparació amb la mida de la casa, ple de pins i d’aurons. Les fulles dels pins negres despuntaven amb força cap al cel d’ombres. Segurament aquest lloc havia estat antigament una casa de vacances”.

“Eguchi va tancar la porta amb clau i, mentre tancava la cortina, va mirar la noia que dormia. Dormia de debò: la seva era la respiració d’aquells que estan sumits en un son profund. La inesperada bellesa de la noia, així com la seva joventut, el va deixar sense alè. Dormia recolzada cap al costat esquerre, mirant cap a ell. Tot i que només li veia la cara, va dir-se que no devia tenir ni vint anys. Era com si un altre cor bategués les ales al pit del vell Eguchi”.

“Aquesta, però, era la primera experiència d’Eguchi amb una dona així. Sens dubte, la noia havia tingut moltes vegades aquesta experiència amb homes vells. Lliurada completament a ell, sense consciència de res, en una mena de profunda mort aparent, respirava amb suavitat, ensenyant un costat del seu rostre innocent. Certs ancians potser acariciarien totes les parts del seu cos, d’altres plorarien. La noia no en sabria res en qualsevol dels casos. Però ni tant sols aquest pensament va induir Eguchi a l’acció”.

L’Eguchi recorda a la noia amb qui es va escapar a Kyoto. Ell just havia finalitzat els seus estudis. Una persona enviada per la família de la noia se la va endur cap a Tòquio i no gaire més tard es va casar.

“aquella primera visita no li havia deixat mals records. La sensació de culpa existia, però sentia que no havia passat en els seus seixanta-set anys una nit tan neta. Va sentir el mateix quan va llevar-se aquell matí. Pel que semblava el sedant havia funcionat, i va dormir fins a les vuit, més tard de l’habitual. Cap part del seu cos no tocava la noia. Va ser un despertar dolç i infantil al costat de l’escalfor jove i la sua fragància d’ella”.

Comentari: 眠れる美女 Nemureru Bijo ha estat traduïda al català del japonès per Sandra Ruiz i Albert Mas-Griera. No puc saber si la traducció és bona o dolenta perquè no tinc els coneixements suficients per accedir a la versió original. Encara que tota traducció és un reinterpretació de l’obra traduïda. He de dir que m’agrada el català que han utilitzat.

“És inútil voler comparar la manera de narrar dels japonesos amb la manera de narrar dels occidentals. A Europa, les narracions ‒des de les epopeies d'Homer fins a les novel·les que encara llegim avui‒ estan basades, principalment, en el desenvolupament d'una línia argumental ben lligada, amb la descripció menuda de l'ambient i els escenaris, i amb una caracterització prou detallada dels protagonistes. Però la narració japonesa va per uns altres camins. L'aventura no és l'element determinant de la narració; els personatges es belluguen entre les pàgines de la matèria narrada com ombres, i l’argumentació és rica, per contra, en elements naturals: ara les lloses dels camins que porten a la casa, ara les camèlies "de pètals que cauen", ara les papallones blanques, els boscos de bambús, les flors de pteris, les glicines”.

La relació entre homes vells i dones joves en la literatura –i tal com, en la vida real– ha portat sempre molta polèmica. La casa de les belles adormides és una d’aquestes novel·les curtes (com El cor de les tenebres (1899) de Joseph Conrad, La lliçó del mestre (1888) de Henry James o La humiliació (2009) de Philip Roth) que es llegeixen en una tarda però que triguen en assimilar-se molt més temps.

El vell Eguchi passa sis llargues nits amb altres tantes dones narcotitzades, tot respectant les regles de la casa: no tocar-les, prohibició que no fa més que il·luminar la seva pròpia impotència. A l’ombra dels cossos semi morts de les belles, Eguchi va evocant la seva vida i, potser sense saber-ho, preparant-se per a la seva pròxima mort.

BIBLIOGRAFÍA

Rafael Argullol, Sentits i sentiments, Ara Andorra, 01/07/2018.

Yasunari Kawabata, La casa de les belles adormides, Viena edicions, Barcelona, 2007.

Ramón Villeró, Llibres oblidats, Diari d’Andorra, 07/10/2019.