(L764) Laberint (2018)
Burhan Sönmez, Laberint (2018)
Primer escriptor turc que llegeixo i comento al blog. Burhan Sönmez (Ankara,
1965) es va haver d’exiliar del seu país per la manca de
llibertats. El 1996 un assalt policial durant una manifestació pacífica el va
deixar greument ferit i es va haver d'exiliar a Londres, on va rebre tractament
gràcies a l'ONG Freedom from Torture.
Argument: En Boratin es desperta amb una costella trencada. Ha
perdut la memòria i no sap qui és. Es troba en una casa que no reconeix, però
que dedueix que deu ser seva. Recorda que va passar uns dies estirat a
l’hospital i que després va tornar a casa. Es desperta sempre amb el mateix mal
de cap.
«Just quan em disposava a baixar per unes escales diferents cap a les
profunditats de la meva memòria i encendre el fanal blau del celler del passat,
m'astora el soroll d'una campana. És un soroll que prové de dins meu o de fora?
És similar a les campanades del rellotge, que han sonat tota la nit. Surto al
passadís perseguint el so. Passo per davant d'una pintura llòbrega. Veig un
telèfon vermell i negre a l'altre extrem del menjador. Em quedo parat sense
saber ben bé què fer. Abans que hagi pres una decisió, el telèfon calla. Es un
model antic, amb disc de marcar en comptes de botons. Està ornat amb un
revestiment d'or dels que agraden a la gent gran. El telèfon torna a sonar.
Aquesta vegada de manera més categòrica. Si l'agafo, una veu desconeguda em
preguntarà com estic. No sentirà la necessitat de presentar-se. Donarà per fet
que la conec. Davant el meu silenci, repetirà la pregunta. Després d'un moment
d'hesitació començarà a parlar en lloc meu. Mencionarà les coses que tenim
pendents de fer. Em recordarà una cita o un dinar. Xerrotejarà sobre les misèries
de la vida. Després d'haver-se mostrat compassiva em començarà a retreure coses
amb un to de veu ferit. Farà una llista de totes les desgràcies del món, en
cada una recordarà el nom d'una víctima, i, sense donar-me oportunitat de
penjar el telèfon, m'acusarà de ser l'origen de totes elles. Veient que
segueixo callat, saltarà d'un tema a un altre. Quan toqui parlar de les coses
positives que són contribució meva, la veu s'alentirà i em dirà que ha viscut
diverses alegries de la vida gràcies a mi, però que no entén com he pogut caure
tan baix. Jo, aprofitant el moment, respondré. Jo tampoc entenc com he caigut
tan baix, diré. Li demanaré que em faci un favor: que si coneix secrets sobre
mi, me'ls faci saber com més aviat millor. Tenint en compte que he perdut la
memòria, he perdut també tots els anys de la meva vida; començo des de zero.
Demanaré misericòrdia com si estigués parlant amb un guardià que custodia el
meu passat. Utilitzaré les paraules més idònies. Explicaré a la veu de l'altra
banda del telèfon una història que ha quedat encabida en algun racó de la meva
ment. El passat està tan lluny com el futur. Desconec els camins de les
estrelles!».
El ve a veure en Beck, amic seu, qui li diu que ell toca la guitarra i
canta als bars de blues d’Istanbul. En Boratin viu sol en un pis de lloguer i
té una germana. També visita una doctora, ja que pel que sembla va intentar
suïcidar-se llençant-se des d’un pont al Bòsfor. Pren liti, un medicament «que
estova la ment, dissipa tota pregunta de caràcter obsessiu».
Comentari: L’inici fulgurant de la novel·la em feia presagiar que
assistiria a una obra mestre de la literatura, però in media res l'argument es perd en els espais interestel·lars i es
queda simplement en una bona narració, que no és poc. No arriba a les
dues-centes pàgines i es deixa llegir força bé.
Mentre el narrador ens explica, en tercera persona, la manca de records del
protagonista, assistim a un recorregut meravellós per la ciutat d’Istanbul.
«Puc visualitzar dins la ment l’aspecte de la ciutat vella d’Istanbul, però no
puc imaginar-me la cara de la meva germana».
Qui som? El Boratin ha de construir la seva identitat des del present i
valorar si vol seguir endavant amb la vida que tenia fins ara. Potser Sönmez
vol fer un paral·lelisme amb el règim totalitari de la Turquia actual, una
nació que no sap cap a on va.
Destacaria de la novel·la el seu llenguatge poètic i la contínua conversa
del personatge amb ell mateix, com una persona que ha perdut els seus
referents. Què som nosaltres sinó una acumulació del nostre passat? El mirall
dóna molt de joc a la literatura. També cal destacar les trucades telefòniques
amb la seva germana, on ella es troba amb una persona nova, diferent a la que
coneixia. És un llibre dens que necessita una lectura pausada. Com indica el
títol, «és un laberint»: la novel·la no acaba, sinó que podria tornar a
començar.
BIBLIOGRAFIA
Víctor Bargiela, En
el carrer de la nit deambules en solitari, Llegir.cat,
19/04/2023.
Javier González-Cotta, El
‘blues’ del suicida, Diario de Sevilla, 03/07/2022.
Simona Škrabec, Conversa
amb Burhan Sönmez, CCCB, Barcelona, 20/04/2022.
Burhan Sönmez, Laberint, Edicions
del Periscopi, Barcelona, 2022.

Comentarios
Publicar un comentario