(L764) Laberint (2018)

Burhan Sönmez,  Laberint (2018)

Primer escriptor turc que llegeixo i comento al blog. Burhan Sönmez (Ankara, 1965) es va haver d’exiliar del seu país per la manca de llibertats. El 1996 un assalt policial durant una manifestació pacífica el va deixar greument ferit i es va haver d'exiliar a Londres, on va rebre tractament gràcies a l'ONG Freedom from Torture.

Argument: En Boratin es desperta amb una costella trencada. Ha perdut la memòria i no sap qui és. Es troba en una casa que no reconeix, però que dedueix que deu ser seva. Recorda que va passar uns dies estirat a l’hospital i que després va tornar a casa. Es desperta sempre amb el mateix mal de cap.

«Just quan em disposava a baixar per unes escales diferents cap a les profunditats de la meva memòria i encendre el fanal blau del celler del passat, m'astora el soroll d'una campana. És un soroll que prové de dins meu o de fora? És similar a les campanades del rellotge, que han sonat tota la nit. Surto al passadís perseguint el so. Passo per davant d'una pintura llòbrega. Veig un telèfon vermell i negre a l'altre extrem del menjador. Em quedo parat sense saber ben bé què fer. Abans que hagi pres una decisió, el telèfon calla. Es un model antic, amb disc de marcar en comptes de botons. Està ornat amb un revestiment d'or dels que agraden a la gent gran. El telèfon torna a sonar. Aquesta vegada de manera més categòrica. Si l'agafo, una veu desconeguda em preguntarà com estic. No sentirà la necessitat de presentar-se. Donarà per fet que la conec. Davant el meu silenci, repetirà la pregunta. Després d'un moment d'hesitació començarà a parlar en lloc meu. Mencionarà les coses que tenim pendents de fer. Em recordarà una cita o un dinar. Xerrotejarà sobre les misèries de la vida. Després d'haver-se mostrat compassiva em començarà a retreure coses amb un to de veu ferit. Farà una llista de totes les desgràcies del món, en cada una recordarà el nom d'una víctima, i, sense donar-me oportunitat de penjar el telèfon, m'acusarà de ser l'origen de totes elles. Veient que segueixo callat, saltarà d'un tema a un altre. Quan toqui parlar de les coses positives que són contribució meva, la veu s'alentirà i em dirà que ha viscut diverses alegries de la vida gràcies a mi, però que no entén com he pogut caure tan baix. Jo, aprofitant el moment, respondré. Jo tampoc entenc com he caigut tan baix, diré. Li demanaré que em faci un favor: que si coneix secrets sobre mi, me'ls faci saber com més aviat millor. Tenint en compte que he perdut la memòria, he perdut també tots els anys de la meva vida; començo des de zero. Demanaré misericòrdia com si estigués parlant amb un guardià que custodia el meu passat. Utilitzaré les paraules més idònies. Explicaré a la veu de l'altra banda del telèfon una història que ha quedat encabida en algun racó de la meva ment. El passat està tan lluny com el futur. Desconec els camins de les estrelles!».

El ve a veure en Beck, amic seu, qui li diu que ell toca la guitarra i canta als bars de blues d’Istanbul. En Boratin viu sol en un pis de lloguer i té una germana. També visita una doctora, ja que pel que sembla va intentar suïcidar-se llençant-se des d’un pont al Bòsfor. Pren liti, un medicament «que estova la ment, dissipa tota pregunta de caràcter obsessiu».

Comentari: L’inici fulgurant de la novel·la em feia presagiar que assistiria a una obra mestre de la literatura, però in media res l'argument es perd en els espais interestel·lars i es queda simplement en una bona narració, que no és poc. No arriba a les dues-centes pàgines i es deixa llegir força bé.

Mentre el narrador ens explica, en tercera persona, la manca de records del protagonista, assistim a un recorregut meravellós per la ciutat d’Istanbul. «Puc visualitzar dins la ment l’aspecte de la ciutat vella d’Istanbul, però no puc imaginar-me la cara de la meva germana».

Qui som? El Boratin ha de construir la seva identitat des del present i valorar si vol seguir endavant amb la vida que tenia fins ara. Potser Sönmez vol fer un paral·lelisme amb el règim totalitari de la Turquia actual, una nació que no sap cap a on va.

Destacaria de la novel·la el seu llenguatge poètic i la contínua conversa del personatge amb ell mateix, com una persona que ha perdut els seus referents. Què som nosaltres sinó una acumulació del nostre passat? El mirall dóna molt de joc a la literatura. També cal destacar les trucades telefòniques amb la seva germana, on ella es troba amb una persona nova, diferent a la que coneixia. És un llibre dens que necessita una lectura pausada. Com indica el títol, «és un laberint»: la novel·la no acaba, sinó que podria tornar a començar.

BIBLIOGRAFIA

Víctor Bargiela, En el carrer de la nit deambules en solitari, Llegir.cat, 19/04/2023.

Javier González-Cotta, El ‘blues’ del suicida, Diario de Sevilla, 03/07/2022.

Simona Škrabec, Conversa amb Burhan Sönmez, CCCB, Barcelona, 20/04/2022.

Burhan Sönmez, Laberint, Edicions del Periscopi, Barcelona, 2022.

Comentarios

Entradas populares de este blog

(L222) Cae la noche tropical (1988)

(L653) Hombres de maíz (1949)

Arcadi Espada entrevista a Castilla del Pino (2002)