Presentació del nou llibre de la Maria Stepànova, Desaparèixer, a la Llibrería Finestres de Barcelona - 11/04/2026.

Maria Stepànova presenta el seu nou llibre, Desaparèixer a la Llibreria Finestres de Barcelona el dia 11 d’abril a les 12.30 hores del matí, acompanyada per Xènia Dyakonova, que és qui li fa les preguntes. La conversa es desenvolupa en rus amb traducció simultània al català.

La Maria està fent una estada de llarga durada ‒dos o tres mesos‒ al CCCB per conèixer millor la cultura catalana.

Pregunta: La primera vegada que vaig sentir el teu nom va ser quan va venir a Barcelona un fill d’en Boris Pasternak. La seva filla que l’acompanyava va parlar de tu com a poeta. El 2017 vas publicar En memòria de la memòria, i els meus amics russos em van dir que l’havia de llegir. Com et vas transformar de poeta en escriptora de prosa?

Resposta: Jo sempre pensava que era poeta i no volia fer cap altra cosa. Quan em preguntaven si volia fer prosa deia que no. Però des de la infantesa estava convençuda de que escriuria la meva història familiar. Després vaig comprovar que m’agradava. La poesia és més inspiració i la prosa la pots controlar o preveure amb una certa antelació.

Pregunta: Per què comences a escriure prosa? Quin va ser el teu primer impuls?

Resposta: La possibilitat que potser no podria tornar a casa mai més, o que, quan tornés, ja no seria el meu país, el país que jo vaig conèixer, s’ha fet realitat. Vaig pensar en la violència, d’on prové la capacitat humana de ser cruel. Els animals poden matar els seus similars però no gaudeixen de la tortura que és un invent humà. El meu tren va ser anul·lat i no vaig poder anar a un festival. Em van treure d’allà però vaig pensar què hauria passat si no hagués pogut sortir de la ciutat d’Hamburg.

Pregunta: Jo la vaig llegir en rus i em va semblar una novel.la de Nabokov: Història d’una execució (1938).

Resposta: En la meva novel·la hi ha molts fantasmes de la literatura russa. Una dotzena d’històries sobre la pèrdua de tu mateix, sobre si pots fugir de tu i ser una altra persona. Una història de Nabokov en que el protagonista visita un museu i quan surt es troba en 1937. O el lingüista a qui li tallen la llengua és una història dramàtica. Un lingüista sense llengua.

Pregunta: Mai cites qui és l’autor d’aquestes històries. Penses que el lector ho pot endevinar?

Resposta: No és un joc postestructuralista en què el lector ha de reconèixer cites. No, jo no ho faig. És una cadena de comunicació, de la literatura en general. No fa falta reconèixer l’autor sinó el motiu.

Pregunta: El teu llibre va ser traduït a diversos idiomes. Llegeixes la crítica que es fa dels teus llibres? Algun crític et pot descobrir alguna cosa dels teus llibres?

Resposta: Sí, i no ha de ser un crític professional. A Berlín, un lector em va preguntar: «vostè relaciona aquest argument del circ amb els martiris cristians i el seu sacrifici per una causa superior?» Jo no hi havia pensat, però la protagonista té un sentiment profund de culpa. El patiment com a redempció. Desprès va resultar que el lector era un capellà. Cadascú ho relaciona amb allò que li interessa.

Pregunta: La protagonista mai posa dos punts ni cometes. Hi ha poc discurs directe, és un discurs indirecte el seu. Té algun significat?

Resposta: Sí, té una intencionalitat. Perquè la protagonista sempre està parlant amb ella mateixa, amb un tendresa quasi maternal. Al darrera hi ha una altra veu en tercera persona que no fa us de la primera persona. Hi ha un narrador que està per sobre de tot i que no està molt d’acord amb ella. Aquesta instància superior és el narrador, i no sé qui és, si soc jo l’escriptora Maria Stepànova o l’àngel de la guarda. No ho sé amb seguretat.

Pregunta: La teva col·laboració amb compositors musicals. Has escrit algun llibret d’Òpera?

Resposta: M’encanta l’òpera i m’agrada col·laborar, perquè és un procés col·lectiu. Vaig escriure dos llibrets per a un compositor ucraïnès de Khàrkiv: Camps de Bucovina. Quan una persona mor i no vol deixar el món, en la tradició jueva busca una persona amb una carència espiritual i s’hi enganxa. Va esclatar la guerra i s’havia d’estrenar en un teatre rus, però no vam voler fer-ho. No saben quan s’estrenarà ni on.

Letizia Battaglia, la fotògrafa siciliana de la màfia als anys setanta, veia com al seu voltant assassinaven gent: fiscals, jutges, amics. Quan van matar el jutge Falcone i la seva dona, va entendre que, com a professional, hauria d’anar a retratar-los. Per això va decidir deixar la professió. S’ha fet un documental sobre la seva vida titulat La fotógrafa de la mafia (2019), de la documentalista britànica Kim Longinotto.

M’agrada tota l’òpera italiana, també Mozart. M’agraden moltes coses. M’interessa tot.

Pregunta: Com has passat aquests dos o tres mesos a Barcelona? Què t’ha impressionat més?

Resposta: La gent. Voldria expressar el meu agraïment. No sabia molt del món català i m’agradaria saber-ne més. Una residència és per mirar, aprendre, no per escriure. Aquesta marató intensiva de trobades, històries és impressionant. És un intercanvi de calor que no succeeix a l’Europa del Nord. He llegit tot el que està traduït a l’anglès de la Mercè Rodoreda. Ara n’estic addicta.

Pregunta: Quina és la teva novel·la favorita d’ella?

Resposta: No m’agrada dir quines són les meves novel·les favorites però podrien ser La mort i la primavera i Mirall trencat. Dos llibres molt diferents. Rodoreda és l’exemple que tu pots ser poeta i no escriure poesia. La seva prosa és pura poesia.

Preguntes del públic:

1.- Diu que se li ha fet curta la presentació. Et volia preguntar què significa el simbolisme del món del circ en els països de l’Est? Si ve de l’època soviètica?

Resposta: Mai m’havien fet aquesta pregunta. Al món mediterrani passes més estones fora que a dins de casa. El teatre és una part integrant de la teva vida diària. El circ és una cosa normal. Ara pensa en l’Europa de l’Est. Sempre estàs a casa, neva contínuament, no surts del teu poble o de la teva ciutat perquè no tens diners o ets esclau, com a bona part del segle XIX. Llavors arriba el món fantàstic del circ. Generalment provenien d’Alemanya. Eren tota una revelació: contes, meravelles, possibilitats increïbles. Una trobada amb els somnis. Amb un cert punt de terror, perquè eren estrangers i parleven una altra llengua.

2.- Una exiliada russa li pregunta, diu que tota la nostra vida ha canviat. Hi ha moltes obres que parlen de la guerra de 2022 i les seves conseqüències. Posa l’exemple de Picasso que va viure exiliat a França. Ara tenim nosaltres aquesta experiència. Si l’experiència de la guerra afecta els artistes i quan tornarem a la vida normal i deixarem aquesta època fosca. Tu creus que podria sortir alguna cosa bona d’aquesta experiència tant dolenta?

Resposta: Et vull donar una gran abraçada perquè estic en el mateix punt que tu, en la perplexitat, en l’ofuscació. La gran guerra que sembla ser la mateixa. Crec que estarem molt de temps en aquest túnel, però que sortirem, com ha passat sempre. Però aquella visió del món que teníem d’abans, malauradament, no hi podrem tornar. Però hem de buscar punts d’alegria i de resistència al mal. Deixar evidències i testimonis d’allò que estem experimentant.