El surco del tiempo

El Bulli (Cala Montjoi, Roses) Ja havia trepitjat El Bulli l’any 2001 abans que es fes famós a causa de la portada i les vuit pàgines interiors que li va dedicà Arthur Lubow pel New York Times Magazine el 10 d’agost de 2003. Per tant la meva tornada al Bulli ha sigut una decisió meditada i molt allunyada de les modes imperants, i també producte, cal dir-ho, d’un cop de sort: el que t’escullin entre les moltes peticions anuals que els hi arriben. El que va passar aquella nit del 30 d’agost de 2001 no m’havia succeït en cap altre restaurant, va ser un viatge culinari únic a través de petites degustacions. La seva imaginació, creativitat i tècnica ens va sorprendre, es com si estiguessis en un museu o davant d’un espectacle on cada plat supera l’anterior i es produeix el més difícil. L’experiència que més se li apropava fins ara era la de l’ Arzak l’any 1998. Per tan vaig pensar que havien passat vuit anys i ja era hora de tornar al Bulli. Com que tens la sort de saber que hi anir...

Mary Gumà, Orgànic (2009) Exposició de ceràmiques. Del 16 de novembre al 14 de desembre. Al vestíbul de l’Ateneu Igualadí, carrer St. Pau, 9 ( www.ateneuigualadi.net ) Horaris de dilluns a dissabte de les 9 a les 21 h. Orgànic és el nom del darrer treball de l'escultora i ceramista olesana Mary Gumà . En aquesta exposició es posen en evidencia els materials que l’artista ha fet servir per a la seva obra: la terra, barrejada amb paper, per donar-li més cos i flexibilitat i a l’hora fer la peça més lleugera. Els cordills que sucats de sals minerals, cobalt, coure i ferro han fet de gamma cromàtica i materials com paper i palla. Amb la ceràmica sempre estàs descobrint perquè els materials químics responen a la temperatura donant un color o un altre molt diferent. La mostra presenta l’evolució d’una artista en constant moviment creatiu, no deixa d’experimentar en unes peces que representen l’obra de la natura. Muntades en forma de quadre les ceràmiques de la col·lecció ens apropen a...

Els Tinars (Llagostera) De tant en tant ve de gust apropar-se a un restaurant on facin una cuina tradicional amb un grau de rigor i qualitat. Això ens va fer decidir el triar aquest restaurant comandat als fogons per Marc Gascons i que des de l’any 2009 gaudeix d’una merescuda estrella Michelin. Està situat a la C-65 Carretera de Sant Feliu a Girona, Km. 7,2. El cap de setmana no disposa de cap menú i has de triar a la carta, encara que els preus els hem trobat continguts en consonància amb del moment d’incertesa econòmica que es viu. Una curiositat, el restaurant estava ple de russos que estiuegen a la costa brava (Algú ha vist Promeses de l’Est (2007) de David Cronenberg), doncs això, molt glamurosos. Com a entreteniments gaspatxo (molt refrescant, s’agraeix en un dia de calor), olives i pa amb tomàquet i llonganissa. De primer un carpaccio de patata amb tòfona d’estiu, cansalada, ou de guatlla i formatge, bo. Tàrtar de tonyina sobre un llit de patates i advocat, molt bo. De segons...

El lloc triat ha sigut aquesta vegada el Restaurant CAL TALLÓN , al carrer Jaume de Viver, 15 d'Olesa de Montserrat. La data el 20 de novembre de 2009. Us paso la llista del menú: JAMÓN IBÉRICO DE BELLOTA QUICHÉ DE CEBOLLA CONFITADA CON ANCHOA MICUIT DE FOIE NATURAL ENSALADA DE LANGOSTINOS CON FRUTAS ESCAROLA DE ROQUEFORT CON CRUJIENTES CANELONES DE EXPINACAS CON CEPS RAVIOLIS DE LANGOSTINOS Y VERDURITAS CHIPIRONES SALTEADOS CON ALCACHOFAS Y AJOS TIERNOS PIQUILLOS FLOREN RELLENOS DE BACALAO PLUMA IBÉRICA CON PATATAS A LO POBRE SAQUITO DE PRALINÉ CON CHOCOLATE CALIENTE Vino Tinto Rioja Faustino de Crianza Cava Blanc de Blancs de Codorniu Aguas Minerales Café Arábico La vetllada ha sigut molt agradable, llàstima que la famosa grip A ens hagi privat d’algun bon element. A més ha sigut el primer sopar al qual ha pogut assistit la Fanny, la nostra moderadora dels debats literaris. A conseqüència de les abundants baixes, que s'han produït al Club de Lec...

André Gorz, Carta a D. Historia de un amor (2006) Ya pasados los ochenta, André Gorz (1923-2007) publicó el libro que echa los cimientos de su incipiente leyenda, su Lettre à D. Histoire d’un amour (2006). Más allá de las teorías (Gorz fue un teórico de la ecología política, fundador del Nouvel Observateur ), caídos todos los velos, perdidas todas las esperanzas, Gorz escribe a la mujer de su vida una carta de amor: ambos están enfermos, ambos se descubren al margen de todas las patrias, ambos han vivido solos, desde niños, ambos dicen amarse, a los ochenta años, con la intacta pasión de cuando se conocieron, en París, sesenta años atrás, en un baile de la plaza de Saint-Sulpice, la noche de un 14 de julio. El libro tiene un arranque espectacular: “Acabas de cumplir ochenta y dos años. Has encogido seis centímetros, no pesas más de cuarenta y cinco kilos y sigues siendo bella, elegante y deseable. Hace cincuenta y ocho años que vivimos juntos y te amo más que nunca. De nuevo sie...

La Granada (Zaragoza) En la región de Aragón podemos destacar tres restaurantes que sobresalen sobre el resto: Lillas Pastia (Huesca), Las Torres (Huesca) y Bal d’Onsera (Zaragoza). Para ampliar esta oferta hoy nos hemos decidido a visitar otro restaurante de Zaragoza, en concreto La Granada con Carmelo Bosque como gerente y cuyos fogones están en manos José Andrés Olivar. El local tiene una decoración años setenta y unas sillas bastante incómodas, poseen apartado para no fumadores. Pero vamos a lo principal, la comida. Los entrantes bastante normalitos, no merecen destacarse. De primero unos espárragos blancos con foie, morcilla asada y arena de pesto, correctos. Tataki de atún con ajoblanco, vinagreta de guindilla, nueces y consomé de ñoras, simplemente pasable. De segundos atún a la brasa con crema de espinacas, bueno y Faisán a la Royal, cremoso de frutos secos y cintas de azúcar rojas, bueno. De postres peras con café, escarcha de chocolate y fruta de la pasión y raviolis...

Billie Holiday, Strange Fruit (1939) Esta semana queremos presentaros esta canción, escrita por Abeel Meeropol contra la intolerancia y el racismo. Está interpretada por Billie Holiday (1915-1959) una cantante de jazz que con el tiempo se convertiría en uno de los íconos más importantes de la música del siglo XX, conoció la canción casi por casualidad y comenzó a interpretarla en público en 1939, temiendo sufrir represalias. Poco después, la grabó y formó parte de su repertorio hasta su muerte en 1959. La canción, que primero surgió como un poema, posee una extraña música y es que su autor, después de pedir colaboración a varios compositores que se negaron a ayudarlo, decidió hacerla por si mismo aunque jamás lo había intentado antes. El tema habla de linchamientos, de cuerpos balanceándose y de la vida campestre del sur, su impacto fue tan grande que se transformó en un himno en la lucha por los Derechos Civiles de los años 50 y 60. Southern trees bear a strange fruit blood on the l...